Presentació de Cómo matar a la muerte Agustín García Calvo y la filosofía de la contracultura per Jordi Carmona Hurtado a l’Ateneu Enciclopèdic

De ben cert, fer una reflexió de l’acte d’ahir 27 de maig a l’Ateneu Enciclopèdic no és cosa fàcil, en primer lloc, perquè aquest llibre de Jordi Carmona Hurtado arremet com tantes altres coses davant d’allò que sempre hem estes a la pell de Brau, per al crit feixista de “Viva la muerte”, a partir d’aquí podem entendre aquest “Cómo matar a la muerte, Agustín García Calvo y la filosofía de la contracultura” que em sembla que d’una manera o l’altra arranca en el que ha estat el pensament d’Agustin García Calvo .

Comença Jordi donant les gràcies a Fernando Paniagua , a la gent de l’ateneu enciclopèdic i també aquells dos il·lustres col·legues que l’acompanyaven a la taula. I parlant del llibre i d’ AgustínGarcía Calvo parlaven del líder de la Contracultura .

Mai el va arribar a conèixer, però hi ha un llibre d’Agustí que va convèncer a Jordi per tirar endavant l’aventura d’aquest llibre que avui presentem va ser “Culpables por la literatura” de Germán Labrador, per la gent del 15M era com una mirada al passat d’aquella història que s’estava produint en aquell moment en les places, a l’autor li donava una pista cega a un professor de filosofia de la Universitat de Granada que descobria a cada pas que alguna vegada va poder ser, però que tot podem dir que arranca quan Agustin García Calvo va guanyar amb catorze anys un premi literari que va recollir dins teatre Fortuny de Reus, fet que sempre recordava, o la seva Comuna antinacionalista de Zamora, fet inexistent, però si molt vent recollit amb uns fulletons mentre la seva estada a París.

Després la conversa dels tres ponents, es creua amb molta assiduïtat i la filosofia la reinterpretació de la seva vida passa a ser i de fer o semblances puntuals que van “de aquí para allá”, les negacions, i les afirmacions.

Aixines, entenem que llegir a gent pròxima com a testimoni en ajuda a llegir i conèixer millor la seva persona.
Cantar para persuadirnos de la muerte del Alma”, es un llibre que està fet perquè sigui molt complicat de llegir. (no sé si és està referint aquest llibre de Phillipe Ariès, que possa en venda la seva ànima al diable).

Després la imatge d’Agustin García Calvo amb personatges de la contracultura com eren en aquells anys 70 i 80, Martín Patiño, Leopoldo María Panero , Fernando Savater, aquell Fernando abans del cop de Tejero del 81, Victor Erice, del qui hi ha tota una referència al seu documental “Alumbramiento”.

etc.
Després en parlant de què destruir és més complicat que construir, no solament en fets del passat tal com de vegades amb tertúlies amb el bon amic Amador Fernández Savater , un dels companys que el va ajudar a través de la reflexió a construir aquest llibre que està estructurat com si fos una novel·la amb 6 apartats entre els quals trobem “La lucha contra los exámenes”, ” Voz del pueblo”, “La Jodiendad” etc.

No podia ser molt respectat pel règim quan aquest organitzava actes de subversió cultural com “La virginidad de la Virgen María”.

Es parla a la taula dels oradors, es va parlar amb una passió desmesurada d’Agustín, i la informació arribava com les onades de la mar en un dia de tempesta, una rere l’altra i quina més atraient que l’altre, “el divertimento”, Pier Paolo Pasolini , també estava present en nombroses ocasions voltant per la sala, com l’aposta de què l’escola era per callar i quebrar els nens perquè després quan tinguessis l’edat de ser explotats a l’oficina fossin submisos i dòcils.

A García Calvo el van acusar de fomentar el Suïcidi i la sexologia.

Una posició activa de la democràcia, i durant 15M Agustí Garcia Calvo es veia com quan tenia vint-i-tres anys manifestant-se contra la guerra del Vietnam ara igual tocava manifesta-se-hi contra la guerra de Irak , i això presentava a companys de fatigues com Rafael Sánchez Ferlosio quan va fer el seu poema que encara no cançó ” nazca El niño negativo”.

Nazca el niño negativo.

nadie, nunca, nada, no.

Si amanece la arrogancia

de la fuerza y el valor,

niño débil y cobarde,

niño noche y deserción.

Nazca el niño negativo,

nadie, nunca, nada, no.

Si relumbran los fusiles

de la blanca afirmación,

niño oscuro, niño inerme,

niño niebla y evasión.

Nazca el niño negativo,

nadie, nunca, nada, no.

Si los médicos prescriben

la alegría y la salud,

niño triste, niño enfermo,

sin niñez ni juventud.

Nazca el niño negativo,

nadie, nunca, nada, no.

Si en el quicio de la carne

la palabra se escindió,

niño niño, niño niña,

niño luna, niño sol.

Nazca el niño negativo,

nadie, nunca, nada, no.

Si a la luz de la justicia

toda culpa se aclaró,

niño bueno, niño malo,

sembrador de confusión.

Nazca el niño negativo,

nadie, nunca, nada, no.

Si la lógica decide

de la verdad y el error,

niño cierto, niño falso,

blanco de contradicción.

Nazca el niño negativo,

nadie, nunca, nada, no.

Si entre la carne y el verbo

imposible fue el amor,

niño nadie, niño nunca,

niño nada, niño no.

Aquest és doncs el primer assaig que s’ha fet sobre un personatge com Agustí García Calvo , un autor que va apostar per la negació, com tornar a un acte que ens ha estat arravatat.

Un autor que va apostar per el negatiu, el qual tenia clar que el futur , no era un altra cosa que la mort, aquesta “santa companya” que ens espera a cada una de les cantonades.

Sembla que és l’únic autor espanyol que ha guanyat els tres premis literaris nacionals.

L’himne Madrileny que ningú canta o aquell poema que tantes vegades a l’Ateneu Enciclopèdic vàrem arribar hem escoltat al nostre amic Adolfo Castaños” enorgullecete de tu fracaso”.

Enorgullécete de tu fracaso,

que sugiere lo limpio de la empresa:

luz que medra en la noche, más espesa

hace la sombra, y más durable acaso.

No quiso Dios que dieras ese paso,

y ya del solo intento bien le pesa;

que tropezaras y cayeras, ésa

es justicia de Dios: no le hagas caso.

¿Por lo que triunfo y lo que logro, ciego,

me nombras y me amas?: yo me niego,

y en ese espejo no me reconozco.

Yo soy el acto de quebrar la esencia:

yo soy el que no soy. Yo no conozco

más modo de virtud que la impotencia.

y II

Pero no cejes; porque no se sabe

cuándo pierde el amor, dónde la tierra

volteando camina, ni qué encierra

mensaje del que nadie tiene clave.

Pues el Libro Mayor (y eso es lo grave)

del Debe y el Haber nunca se cierra,

y acaso acierte el que con tino yerra;

ni es nada el mundo hasta que el mundo acabe.

Si te dicen que Dios es infinito,

di que entonces no es; y si finito,

que lo demuestre pués y que concluya.

Pero no hay Dios ni hay Ley que a contradanza

no se pueda bailar. Tu muerte es tuya.

Tu no saber es toda tu esperanza.

I continuant amb el pensament de García Calvo i la seua actitud davant la vida.

No tot està en la llum, hi ha molta cosa en l’ombra, la revolta àcrata de “Copon Bendito”.

Hi ha amors millors però que seria bo ens parles d’allò que odiava, pensar en la dubte, i penser sempre d’un altra manera, per després crear realitat, partidario de parlar amb la gent desconeguda, cosa que practicava en el programa de ràdio que va tenir, durant uns quants anys, o les seves tertúlies , que a l’Ateneu de Madrid, el nen com punyetes aprenen a parlar encara ningún lingüista a sabut explicar, i això a García Calvo el fascinava, per acabar amb Machado i su Juan Mairena , i Lorca en su Granada, “siempre Granada”.

Gràcies a tots, els ponents i a tots els convocats que segur van gaudir amb la riquesa i  la dubta, però també tenint clar que queda tot un camí per tirar endavant un projecte com “Cómo matar a la muerte”.
A prop d’unes cinquanta persones ampliant la sala

Salut i molta utopia.

Manel Aisa Pàmpols